expedicionaris: Nel, Quico, Joan i Naval.

Arribem a la plaça de l'esglesia a les 8,50, feia un fred que pela, -6º!...

Sortim a les 9,05 i ens posem el més davant possible.

Hem passat ja les primeres pujades en pista, un bon escalfament.

Ja veíem can Riera, encara que no hi arribarem, ja que ens desviem abans.

I aquesta és la primera pujada amb cara i ulls, anem cap el puig Vicenç.

La pujada és forta però soportable.

Hem arribat al punt mig, aquí podem agafar un itinerari alternatiu o bé pujar cap dalt el puig Vicenç. Nosaltres agafem aquesta alternativa, encara que ens avisen que la pujada és més forta de la que hem fet fins ara.

I de debó que ho és...

Ja som dalt el puig Vicenç i la vista com podeu veure és molt maca.

Sortim del puig Vicenç i anem cap el primer avituallament.

Arribats esmorzem un entrepà, vi, café i taronges que ens dona l'organització.

Un cop hem recobrat forces anem cap la penya del Moro.

La pujada no és tan forta com l'anterior i la major part és per pista.

Ja som dalt la penya del Moro.

La vista d'aquí tan maca com l'anterior.

Baixem la penya i anem cap a can Pi, la baixada preciosa i molt tècnica.

En la baixada es formen els primer embussos, allà coneixem a la Rosa i la seva gosseta la Fura.

Després del descens ve un pendent que ens porta en aquesta roca, d'on vislumbrem ja can Pi.

I hem arribat a can Pi, on hi ha l'avituallament, al fons veiem la penya Bruguera.

Sortim de l'avituallament i podem veure tota la carena que s'ha anant reseguint.

Aquest és el mas de can Pi.

Baixem pels conrreus de can Pi, sempre amb senyalitzacions i posats de forma que no invaissim els seus camps.

El passeig és formidable.

Feia fred de debó, com podeu veure una canalla havia intentat trencar el gel i no va poder fer-ho del gruix que tenia.

Arribem a can Coll, ja arribem a Torrelles.

I per fi som a can Sostres, final de la caminada eren les 12,40 hores.

Aquesta ny el regal era una samarreta, tot un detall...