ruta del Sol Blau

expedicionaris: Joan, Ricard, Nel i Naval

Aquesta ha estat la primera sortida del Ricard, fill del Nel, després del seu accident. Un 10 a la seva decisió, estem tots els massajoves molt contents de la seva tornada. Cal dir que les expectatives eren una icognita, el resultat...Increible!, no hi ha com ser jove... S'ha de ser lluitador, el nostre "desperta ferro"... MASSA JOVES PER MORIR, MASSA VELLS PEL ROCK'N'ROLL!...

I després d'un temps, concretament el 19 de juny de 2006, el nostre jove protagonista ens vol explicar ell mateix el que va sentir aquest dia. No vull afegir cap comentari, ja que estem emocionats... llegiu i entendreu l'esperit de la gent que ens agrada la muntanya i que fa que aquest web no tan sols sigui el relat fred d'excursions o travesses, sinó quelcom més, el relat de les emocions i sentiments despresos pels seus integrants. Això és l'esència de Massa joves. Un petó Ricard!

Mentre feia veure que treballava, va sonar el telèfon. Espontani i directe, el pare, va preguntar si aquell diumenge em veia amb forces per pujar una muntanya anomenada Balandrau, jo, espontani i directe, vaig contestar que sí. D’alguna manera, quelcom em va fer obrar de forma inconscient i els minuts següents me’ls vaig passar preguntant-me que collons havia fet.
Tot d’una em vaig veure arrossegat per una voràgine que m’empenyia cap aquella maleïda muntanya de nom peculiar.
El pare em duia amb cotxe al Decathlon per trobar un calçat que s’adeqüés al ferret de marres que duc al peu. Me’n vaig provar algunes, i de sobte vaig notar que aquelles eren les botes perfectes, vaig tenir la sensació de que duia els peus envoltats de coixins, i els dubtes es van esvair.
Només quedava un esforç més. Dissabte a la nit, a la una a casa. Veureu...per un jove actiu com jo això són coses sagrades, però alguna cosa em deia que l’ocasió s’ho valia.
Ens vam aixecar ben d’hora i amb en pare Joan, en Naval i el pare, vam anar passant cap a la muntanya. En Naval, i es veu que és costum, xerrava pels descosits explicant mil i una coses per sorprendre’ns cada dia una mica més. El pare Joan (no per capellà, sinó per pare del meu amic...quedi clar!)escoltava i de tant en tant deixava anar algun renec, a mi se m’escapava el riure i mon pare conduïa mentre escoltava les històries Navalesques del “noi” de Vilanova i la Geltrú.
S’havia de parar a esmorzar, en Naval tenia el run run d’aquell qui només ha pres un cafè, i aquella qui confonia el sexe d’un servidor, li portà una safata d’embotits i una llesca de pa.
I per fi, el retorn a la muntanya, el contacte amb la natura, el silenci privilegiat d’aquells qui s’enfilen cap amunt . Poc a poc, a pas constant tots quatre pujàvem gaudint de tot allò que els ulls de pocs podran veure.
Era la primera en molt temps, va ser dur, però hi vaig arribar, fins dalt de la muntanya de nom peculiar. I després va tocar baixar. Em feien molt mal els peus, estava cansat, però volia arribar al cotxe. Aquella era la petita recompensa, treure’t les botes i seure.
A la muntanya s’hi aprenen coses molt belles, es creen vincles d’unió, un grup que ha de fer pinya per arribar plegats a dalt, tot i les adversitats. El respecte a la natura per poder respondre-li d’alguna manera agraïda a el que ens brinda, superació personal, i el més gratificant: Saber que ets capaç, de nou, de tornar a trepitjar-la i de poder conquistar-la. Saber que pots superar fins i tot el teu propi límit i controlar el cos amb la ment, treure forces d’on no les hi ha per una fita, fer el cim.
Després d’això ha vingut el Canigó, que va ser molt més dura que la primera, però tenia al pare al costat i sabia que arribaríem plegats a tocar la creu de ferro que hi ha allí dalt juntament amb mon germà. Per mi, un altre moment feliç. I no serà l’últim cim que acariciï, en vindran més i espero que siguin amb la vostra companyia.

He tornat.

Ricard Fontes Alcolea.