expedicionaris: Joan i Naval.

text poema: Miquel Martí i Pol. Aquest text el varem veure mentre aparcàvem el cotxe a la Ronda Moreta de Berga. Aquest poema, o millor aquesta estrofa la varem resseguir i creiem val la pena gaudir de tot el poema, per això un cop s'acaba el reportatge fotogràfic, transcrivim aquest meravellòs poema. No té desperdici.

Sortida del santuari de Corbera, només començar ja tenim forta pujada. Seguim les indicacions marcades del PR C-73. En tot cas ens varem trobar amb uns corredors de raids i ens varen dir que seguíssim les estaques de color magenta.

Arribem a cal Déu, visitem la casa en estat molt malmès.

El camí no para de pujar. Abeurador pel bestiar arran de pista.

Teníem d’anar al mas de les Planes, però hem tirat pel dret i arribem a la pista que anava al mas de les Planes. Cingleres mirant a Ensija.

Camí ben fresat i indicat.

Ja tenim davant nostre els plans que ens duran a la font de Tagast.

Hem arribat a la font de Tagast i aprofitem per beure aigua. Fresca i bona.

Anem pujant cap els Rasets. Vista fantàstica i costeruda.

Ja som dalt els Rasets, per fi terreny plener, no hem parat de pujar. Ja hem creuat la bassa pel bestiar.

Pujant per una comella que ens portarà al Pla d’Orri.

Comença a emboirar-se i aprofitem per esmorzar en un lloc arrecerat, feia vent bastant fred.

Ja som dalt la Torreta, tot completament pla.

La vista des de dalt molt bona, per fi la boira s’ha esvaït.

Quan un no sap el camí, doncs pot passar que el agafis un camí que no és. Seguim unes fites que no eren. Vista magnifica del Roc d’Aurò i el Cogulló d’Estela al fons. Mirant als cims on anem, agafeu la dreta, no l’esquerra com nosaltres varem fer.

Doncs ja ho podeu veure, comencem a baixar de cul...

...i anar de cul, no hi ha camí i hem de passar per damunt on podem. Anem seguint “fites” i senyals d’ous ferrats.

Engaltem el Roc d’Aurò, com podeu veure hi ha cadenes per ajudar pujar i el camí de pujada és d’allò més costerut.

...I ja som dalt!

Baixem per un camí senyalitzat d’aquella forma amb un fort pendent. No tant com l’anterior, de la Torreta fins l’Aurò.

Som al coll d’Estela, la vista per on hem baixat, d’allò més.

Ens trobem amb la corda d’ajuda per pujar el Cogulló.

Passos molt aeris, però no perillosos. Això si, no val tenir vertigen!.

La pujada va per passos bastant tècnics, però no complicats.

I ja som dalt el darrer cim!... una forta abraçada per celebrar el dia.

Hem baixat fins el coll d’Estela i  ara resseguim la pista fins a can Planes. Però, ai las!... ens trobem al fill de Puigventós i ens diu que hi ha un camí de vaques que va per una drecera. L’agafem i buf!... en varem sortit. Del tot atapeït i brut, això si, va valdre la pena.

Arribem a can Planes. No té desperdici. Un lloc molt ferm que és una pena que estigui tant abandonat. El lloc s’ho val.

I arribem a cal Déu, ja de retorn al santuari de Corbera. Aprofitem el lloc per dinar i fer una becaineta. L’excursió s’acaba però encara tindríem temps d’allargar el dia xerrant amb muntanyencs de Manresa que ens varen explicar rutes per Montserrat. I cloure fent un cafetet al restaurant els Roures d’Espinalbet.

TOT ÉS CAMÍ DES D'ARA

No em malvendré el silenci. D'aquest cos
en conec els topants i les dreceres
i n'estimo els esclats, les defallences;
no hi visc a plaer, però hi visc i això em basta.

No em malvendré el silenci ni l'espai
feixuc de mi mateix i dels projectes
desmesurats que em poblen i m'exalten.
Amb els dits balbs de tant palpar memòries
m'inscric a tota mena de propòsits
de goig i d'esperança.

Fonda i clara,
la veu que em repeteix proclama vida.

Deixa'm no dir-te el que hem perdut. Ho saps
tan bé com jo i prou que ho repeteixen
tot de corcs, insistents i temeraris
només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir-te, en canvi, el que hem guanyat:
un pam de món, concret i destriable,
i un vidre de colors per contemplar-lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara.


No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda
serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.
Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i estimar i el nom
més útil i senzill de cada cosa.

Delimita'm l'espai, però no esperis
que renunciï a res d'allò que estimo.

Mira el vent com pren forma de begònies,
com neteja els miralls i les cortines
i esmola els caires vius d'aquest capvespre.

Tinc una pedra a les mans.
Cada nit
la deixo caure al pou profund del son
i la'n trec l'endemà, xopa de vida.


No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d'un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa,
l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridat a viure, visc, i poso la mà plana
damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure.

Ara que tots dos junts fem una sola
columna de claror, penso la urgent
necessitat de combatre els miratges,
d'abandonar la platja de les hores
on el sol cau a plom damunt l'arena
i abalteix voluntats, i d'establir
noves rutes, reblertes de presagis.

Aquest risc d'ara és temptador.
No ens calen
espectadors furtius ni gent que aprovi
cada gest i en subratlli la destresa.

Llesquem el pa de cada instant.
Benignes
i agosarats, estimarem la vida
que muda i que es perfà, noblement lenta
i també noblement porfidiosa.

I anirem lluny, encadenats al pur
atzar dels horitzons que mai no tanquen
amb pany i clau l'estímul del paisatge.

M. Martí i Pol, L'Hoste Insòlit (1978)