 |
| expedicionaris: Nel i Joan Dos sonats, tot i una previsió meteorològica esgarrifadora de calor, emprenguérem aquesta marxa de les 10 ermites, que bé s'hauria pogut anomenar la marxa de les "cigales" ja que foren aquestes bestioletes (ahir em vaig assabentar que són com una mena d’escarabats...jo que pobre de mi em pensava que eren ocells...) les que ens acompanyaren en quasi tot el recorregut i en alguns llocs el seu concert era tant potents que semblava ben bé una banda de música unitono intermitent. Va ser un dia de molta calor!
|
 |
Calia sortir aviat i així ho vam fer. Quan es donava la sortida a les sis del matí, al cap de poc i encara en grup, ja enfilàvem aquella primera rampa que ens portava a la Creu de Querol i que anunciava el que seria aquell dia, amb quatre mil metres de desnivell en el camí, més de dos mil en positiu.. |
 |
Però era d'hora i les forces i les ganes encara estaven intactes. |
 |
Sant Antoni, amb els Amics de la Muntanya de Santa Coloma de Cervelló fent la feina en el primer control, sota el guiatge i el mando sempre meticulós i ben coordinat d'en Joan Millàs. |
|
Des de allà veiem Sant Ramon quasi a tocar. Sols que el camí havia de fer encara un llarg tomb per arribar-hi. |
 |
Segon control: Ermita del Remei. Un lloc realment curiós. Diuen que des de ja fa un temps les aparicions de la Verge Maria van acabar...no se sap si del tot |
 |
Més Amics de la Muntanya. Aquí en Salvador Ollé de cap de colla. Va pensar i dur fins i tot pel seu compte el que després ja no trobaríem més enlloc: gel per tenir les begudes fredes. És la reostia. La feina ben feta que és marca de la casa. El sol treia cada cop més el nas, però anàvem encara forts. Comencem a entendre el sentit de la marxa. Caminar i caminar i conèixer indrets on mai havíem estat. Indrets molt a prop de casa, però totalment desconeguts. Un recorregut intens per la geografia de la comarca, la seva història, els seus paisatges. |
 |
Control 3 a Santa Maria de Cervelló. |
 |
Amb la ermita tancada ( com quasi totes les del recorregut, llevat de sant Antoni) però de gran bellesa i en una ubicació esplèndida |
 |
D’aquí marxem cap a Sant Silvestre, al control 4. Ja ens cal el barret. El sol ha pujat força i ens comença a anunciar encara tímidament el que vindrà més tard. El desnivell però, ja deixa les contemplacions. |
 |
La pujada al Puig Vicenç no dona respir. S'ha acabat el passeig. La ermita de Sant Silvestre, una autèntica vergonya pel país. No s'han endut les parets de miracle.
Plena de pintades i destrossada és una imatge lamentable del que no deuria de passar mai amb el nostre patrimoni cultural i històric. |
 |
De Sant Silvestre a Santa Eulàlia de Begues, per les estivacions de Penya Esquerdada i la creu de l'Ardenya. |
 |
Són sobre les dotze del migdia i el sol ha decidit que ja és hora de començar a fotre-li candela. Són les primeres escalfors potents que patim i sobre un terra de pedra blanca desfeta i de mal caminar, arribarem a Begues |
 |
Aquí la organització oferia la possibilitat de ser retornat al punt de sortida de vehicle per aquells que ho volguessin. Hi ha alguna baixa. Realment el punt de frontera tenia sentit. D'aquí en endavant i en aquelles hores, la marxa era ja plenament una altra |
|
De Begues a St Miquel de l’Eramprunyà, marcat com control 6 però inactiu... |
 |
i tot seguit a la Mare de deu de Bruguers, al control 7, passem directament pel infern. Són sobre les dues de la tarda que es corresponen en les dotze solars i la galvana fa que realment el caminar sigui un esforç titànic, duts solament per l'amor propi d'acabar allò que havíem començat. Les pedres vermelles de Bruguers fant de planxa de cuina i nosaltres som els "pinxitos" d'aquell àpat que el sol es cruspeix de manera ineludible. Som al Garraf i no hi ha pràcticament ni un arbre on fotre el cap. Devastador... |
|
D’aquí, ja en baixada, però seguint caminat pel foc, sobre les tres de la tarda, anem cap el control 8 de Ca n’Amat... |
 |
i resseguim després més endavant fins arribar a terme de Sant Climent de Llobregat, on la ermita del Roser, amb el control 9, ens espera dalt d'un turonet que en aquella hora sembla quasi el Turó de l'Home. |
 |
Ens avisen de que allà també ens poden recollir en cotxe, que les temperatures són molt extremes i ens avisen de la duresa de la pujada que hi ha a fins a Sant Ramon amb el control 10. Ens demanen no fer esforços que puguem pagar cars. Com havíem fet en tots els controls, ens posem d'aigua i líquid fins al cul i decidim continuar. Realment l'avís era fonamentat i aquella pujada, des de la mateixa riera de Sant Climent, matadora de veritat i amb sol de les cinc de la tarda seria el darrer tram d'una marxa que havia tingut en la forta calor (amb temperatures de mes de trenta graus) l'element que ens havia causat més estralls. |
 |
A un quart de set de la tarda, arribàvem a l'aparcament de Catalunya en Miniatura, al terme de Torrelles, d'on més de dotze hores abans havíem començat aquesta aventura, que finalment acabava bé. El reportatge fotogràfic és una mica una mostra de l'estat d'ànims durant la marxa. De la ermita de Bruguers enllà, pràcticament cap fotografia. Sols pensàvem en beure i arribar. La nota curiosa de la jornada: heu entrat alguna vegada a un cementiri a buscar aigua per beure o per refrescar-vos ? nosaltres si. Esperem que es repeteixi aquesta marxa, ja que el seu contingut paisatgístic, cultural i de resistència és notable, però esperem també que es pugui organitzar en una altra època de l'any on es pugui gaudir més d'aquest valors i no sigui potser tant una marxa quasi de supervivència per aquells que som ja una mica "grans"... una marxa amb una mica de rock n' roll, per massa joves per morir
|
