GolesFumanya

VISITA SANTA MARIA LLUÇÀ

La consagració de Santa Maria de Lluçà, fou duta a terme pel bisbe de Vic, Idelguer, el 22 de maig de l’any 905. Cap al 1170 i 1190 ja es va fer una reedificació. La nova església es va construïr sota un mòdul romànic. Hi havia tres altars de l’absis principal, i dues absidioles laterals dedicades a Santa Maria a Sant Joan i Sant Miquel. Els de Santa Maria Magdalena i Sant Agustí serien més tardans, encara que anteriors a 1270. A l’altar e Santa Magdalena, se li va afegir l’advocació de Sant Vicenç, en abandonar-se la capella del Castell. Es va convertir en un temple més gran que, amb moltes modificacions, és el que ens ha arribat als nostres dies.

Es pot assegurar que que abans del 1150 a Lluçà no hi havia cap comunitat, i que la seva església estava regida per un o més sacerdots. Es veu sobretot a través dels testaments dels senyors de Lluçà, que consideren Lluçà com una parròquia més, i per tant les seves preferències són pel monestir de Ripoll. A partir de 1154, ja es fan enterrar a Lluçà. Això ho coneixem gràcies al testament de Bernat Guillem de Lluçà. És a partir de 1168 que trobem la primera comunitat de canonges, amb el primer prior, Pere de Sagàs. És llavors quan s’assegura la subsitència de la comunitat gràcies a donacions. Per suposat, les més importants eren les dels senyors de Lluçà.

El segle XIII, va ser el moment de major esplendor de la canònica ja que va rebre importants donacions dels propietaris de la zona. Ens fem una idea de la importància de la influència religiosa de Santa Maria en l’època quan veiem que la majoria de canonges que van excercir de canonges eren fills dels masos veïns. La canònica agustiniana estava sota la protecció de la de l’Estany i es beneficiava dels seus béns i càrrecs, que s’intercanviaven. Deuria ser en aquest s. XIII, tan pròsper, quan es va pintar el revestiment d’altar pintat sobre fusta, avui conservat al Museu Episcopal de Vic, i obra de l’anomenat Mestre de Lluçà. És una obra d’un viu cromatisme i una de les pintures més belles del romànic català.

Cap a l’any 1330 comença la decadència espiritual i econòmica, fins a tal punt que al 1357, al monestir, hi havia només el prior, tres canonges i un deodonat.D’altra banda, els terratrèmols que van assolar Catalunya entre 1428 i 1448, van castigar Lluçà que va veure com s’esfondrava la nau de l’església, el campanar i algunes dependències monàstiques. L’any 1592, el papa sumprimeix les canòniques agustinianes a Catalunya, i la de Lluçà s’uneix a la Casa de Caritat de Barcelona que es queda amb tots els seus béns.

Al segle XVII es converteix en santuari marià i es porten a terme transformacions a l’església, com l’aixacament del campanar, remodelamanet de la façana, una nova sagristia, un portal pel campanar.... Més tard, al segle XVIII es decora l’església seguint l’estil barroc i s’afegeix un pis amb porxades amb claustre.

Ens trobem que de la primera església, no en queda res, excepte unes tombes antropomorfes que hi podrien correspondre. En unes reformes que hi feu la Diputació de Barcelona l’any 1967 es retorna a l’església la seva fesomia original del segle XII.

Avui en dia conserva la majoria de frescos i pintures, així com alguna escultura de gran valor. Les seves obres formen un conjunt importantíssim del Romànic Català. Us detallem tot seguit l'altar amb la replica de la Verge darrera (l'original es troba al museu episcopal de Vic), una creu romànica i el pantocrator. Aquest darrer és l'únic del món que porta un disc i no un llibre, ja que representa que la terra és rodona, concepte en contra dels estaments que deia l'esglesia. Això era degut a que la posició oficial de l'esglesia era seguint els patrons d'Aristotil, però l'ordre dels Agustins, ho era de Plató, el qual estava a favor de que la terra era rodona.